“M’encanta la teva cara de felicitat”
Surto de Goreme i em dirigeixo cap a Hattusa. Probablement vaig estudiar-la a la Universitat, però no me’n recordo massa. El que si recordo és que ens van parlar dels hitites, i aquesta va ser-ne la capital, per això m’interessa anar-hi. El trajecte és molt recte i tranquil, l’únic sobresalt me’l dona un gos que s’havia quedat a fer la migdiada al bell mig de la carretera i que decideix despertar-se i canviar de carril just quan passo jo. No ens matem de miracle. Quan arribo al poble busco un lloc on dormir, però tots els hotels/pensions/guests houses estan tancats. A més no tenen massa bones crítiques, pel que sembla la majoria no tenen aigua calenta a l’hivern.
“Això és problema de l’Arnau del futur” penso, i vaig a visitar el jaciment. El que em sorprèn més d’entrada, és que degut a la mida que té es pot visitar amb el vehicle. No m’he de canviar ni res, senzillament agafar l’entrada i circular amb la moto pel paviment que va d’una estructura a l’altra. La mida dels temples, edificis i construccions que hi ha al jaciment em sorprèn, son gegants. Faig la volta consultant dades dels hitites a la wikipedia, i quan acabo i arribo a la recepció un home em parla dels seus fills i néts. Aparentment estan a Sevilla, estudiant, i aprofitant que estem parlant, em demana monedes d’euro. No en porto, així que la resposta és fàcil i no cal que menteixi. Busco algun lloc on dormir que estigui a la vora, però no en trobo cap, així que vaig reduint el zoom del mapa fins que trobo un hotel barat amb molt bona puntuació a un lloc que es diu Amasya. Queda lluny, però hi puc arribar abans que es faci de nit.
El trajecte es fa llarg, i les carreteres son llargues i rectes, però quan hi arribo començo a observar que això no és un lloc com qualsevol altre. Aquesta petita ciutat creix a banda i banda d’un riu, entremig de dues muntanyes. Les cases son de fusta i estan pintades de colors. En certa manera, els edificis de fusta i el riu em recorden a alguns pobles d’Andorra. M’endinso a la part històrica, que és on hi ha l’hotel que he reservat, i veig que cada casa que passo es dedica al turisme. Si no venen souvenirs son hotels, i si no son restaurants. Com que no recordo el nom de l’hotel, i no havia pogut posar l’adreça completa al GPS, arriba un punt que m’he d’aturar i buscar la localització exacte a Google Maps. M’aturo a una petita zona d’aparcaments i de seguida se m’acosta un home preguntant si busco hotel. “Ja hi som. Però com a mínim parla anglès, segur que em sap indicar”. Li dic que ja tinc hotel reservat, i quan li ensenyo el lloc que busco em diu que acabo d’arribar-hi. Resulta que és el propietari de l’hotel que he reservat, i que m’he aturat just al seu aparcament.
Abans que res em convida a un te/infusió de poma (es veu que aquesta fruita és molt important aquí) que està deliciosa, i un cop me l’acabo fem les gestions del check in (foto del passaport, d’on vinc i on vaig…). Després m’acompanya a l’edifici de l’hotel en sí, que està a l’altra banda del carrer. Pugem unes escales d’un edifici històric i arribem a la meva habitació. És tota de fusta, amb una finestra des de la que es veu el riu, i està tot nou i impecable. Un cop em canviï vull anar a fer una volta per explorar aquest lloc i de pas buscar un lloc on sopar, però se m’acaba fent tard i quan me n’adono ja és fosc. Surto igualment del carreró on està l’edifici amb habitacions, i en passar per davant de la zona de cafeteria de l’hotel veig que hi ha gent menjant. Li pregunto a l’Ensar (el propietari) si seria possible de sopar-hi. Em diu que no puc triar el menjar perquè menjaré el que ha preparat la seva mare, però que per suposat que em puc quedar. M’assec a una de les taules i em comença a portar plats. Amanides, crema, panets, carn, postres i per descomptat un te. M’ho acabo tot encara que gairebé rebento, i vaig a fer una volta abans de pujar a l’habitació. No m’allunyo ni 500 metres i ja veig que aquí m’hi hauré de quedar un dia més per poder visitar-ho tot, les vistes del riu i de les muntanyes son espectaculars tot i ser de nit. De tornada a l’habitació faig una video trucada amb la Carla i després vaig a dormir.
L’endemà em llevo aviat, esmorzo al buffet que han preparat a la cafeteria on ahir vaig sopar, i després de donar la roba bruta a l’Ensar perquè em facin la bugada, em poso en marxa per visitar Amasya. Hi ha unes tombes gegants excavades a les roques, així que em dirigeixo allà en primer lloc. Després de pujar i baixar un bé de déu d’escales, creuo el riu i passejo pel bazar cobert i pel mercat local fins que acabo arribant al museu d’història de la medicina i cirugía. Allà veig un munt d’instruments que no sé si realment tenen fins medicinals o son eines de tortura, i llegeixo que va ser on un dels metges més importants del segle XV, Sabuncuoğlu Şerafeddin, va fer les seves pràctiques i fins i tot va destinar una zona de l’hospital a tractar les malalties mentals amb música. Després d’aquest museu vaig fins a l’altra banda d’Amasya a visitar el museu de la cal·ligrafia, però tot i que els escrits i els instruments d’escriptura que hi ha exposats son magnífics, per desgràcia no tenen cap llegenda ni informació escrita en anglès. Faig servir una estona el traductor de Google, però al final me’n canso i faig la visita només observant les peces exposades.
Torno a l’hotel a buscar què més puc fer i veig que hi ha un parell de hammams històrics a la vora, així que agafo el banyador i la tovallola, i me n’hi vaig. En el primer que vaig no em deixen entrar ja que avui és dia de dones (tot i ser mixtos, no barregen homes i dones el mateix dia). Em recomanen anar a l’altre hammam, i quan hi arribo em fan deixar totes les coses en una sala i posar-me només una tovallola de cotó a la cintura. M’ensenyen la sauna i la zona d’humitat i m’hi estic una bona estona, fins que estic xop de suor. Després d’això, passo a la zona de hammam en sí, on m’estiro a una llitera de marbre. Allà em netegen la suor amb galledes d’aigua calenta, i amb més força i energia de la que pensava que seria possible, l’home que m’ha mostrat les instal·lacions em frega tot el cos amb una esponja aspra i m’exfolia. Després d’això, agafa una pastilla de sabó i un drap i em deixa més net que una patena. Aprofita l’escuma i el sabó per fer-me un massatge (durant el qual exerceix moltíssima pressió, i en ocasions provoca que em queixi), i després m’esbaldeix amb galledes. Em fa passar a una dutxa, i un cop m’he tret tot el sabó de sobre m’embolica amb unes tovalloles i em fa un turbant. Tot i que el massatge m’ha fet força mal, he de dir que ara mateix tinc la sensació d’estar flotant a l’aire. De tornada a l’hotel passo per un parell de quioscs en busca de postals i de bolígrafs (ja que el meu es va gastar a Goreme). Un dels botiguers em dona un llapis i un boli promocionals del seu negoci, i just quan estava arribant a l’hotel trobo un parell de botiguetes de souvenirs on puc comprar unes quantes postals. Deixo les coses a l’habitació, recullo la bugada i baixo a sopar a l’hotel. Alguns plats son els mateixos que ahir, i d’altres son nous però tot segueix estant igual de bo.
L’endemà després d’esmorzar i recollir les coses, poso rumb al monestir de Sumela. No estic segur si hi arribaré d’una tirada, però és de les últimes coses que em queda per veure a Turquia. Després d’això creuaré la frontera amb Geòrgia.
Cavall de metall 
Deixa un comentari